El proletariat i la revolució
1930-1940
I ARA?
(Problemes vitals del proletariat alemany) 1
Prefaci
El capitalisme rus ha demostrat ésser, a causa del seu extrem endarreriment, l’anella més feble de la cadena imperialista. El capitalisme alemany apareix en la situació actual com l’anella més feble per la raó oposada: és el capitalisme més avançat en una Europa que es troba en una situació sense sortida. Com més s’afirma el caràcter dinàmic de les forces productives en Alemanya, més s’ofeguen aquestes forces en el sistema estatal d’Europa, semblant al “sistema” de gàbies d’un miserable parc zoològic provincial. Cada canvi de la conjuntura col·loca el capitalisme alemany davant de tasques que es veurà forçat a resoldre mitjançant la guerra. Per mitjà del govern dels Hohenzollern, la burgesia alemanya es llençà a “organitzar Europa”. Per mitjà del govern de Brüning-Curtius ha intentat realitzar... la unió duanera amb Àustria. Què terrible reducció de les tasques, de les possibilitats, de les perspectives! Però calgué renunciar també a aquesta unió. El sistema europeu té els peus de fang. Si diversos milions d’austríacs s’uniren a Alemanya, la gran hegemonia salvadora de França podria enfonsar-se.
Europa, i sobretot Alemanya, no poden progressar per la via capitalista. Si la crisi actual fos superada temporalment gràcies al joc automàtic de les forces del capitalisme mateix (a coll dels obrers), açò implicaria el renaixement en breu termini de totes les contradiccions sota una forma encara més concentrada.
El pes d’Europa en l’economia mundial únicament pot disminuir. Les etiquetes nord-americanes, Pla Dawes, Pla Young, moratòria Hoover, s’adhereixen sòlidament en el front d’Europa. Europa està sotmesa a la ració nord-americana.
El declivi del capitalisme implica la podridura social i cultural. La via de la diferenciació sistemàtica dins de les nacions, del creixement del proletariat al preu de la disminució de les classes mitjanes, està tancada. Un perllongament posterior de la crisi social únicament pot significar una pauperització de la petita burgesia i una degeneració de capes cada vegada més àmplies del proletariat en lumpenproletariat. Aquest perill, que és més greu, estreny per la gola l’avantguarda alemanya.
La burocràcia socialdemòcrata és la part més podrida de l’Europa capitalista en procés de putrefacció. Començà el seu camí històric sota la bandera de Marx i Engels. Es fixà com a objectiu l’enderrocament de la dominació de la burgesia. El potent ascens del capitalisme l’ha inspirat i l’ha arrossegat darrere d’ell. En nom de la reforma ha renunciat a la revolució, primer de fet i després de paraula. Evidentment, Kautski ha defès encara durant molt de temps la fraseologia revolucionària, adaptant-la a les necessitats del reformisme. Bernstein, per contra, ha exigit que es renunciés a la revolució: el capitalisme s’endinsa en un període de prosperitat pacifica, sense crisi ni guerres. Una predicció exemplar. Pot semblar que entre Kautski i Bernstein hi ha una contradicció irreductible. De fet, es complementen simètricament l’un a l’altre, com la bota esquerra i la bota dreta del reformisme.
La guerra esclatà. La socialdemocràcia recolzà la guerra en nom de la prosperitat futura. En compte de la prosperitat veu el declivi. Avui no es tracta ja de deduir la necessitat de la revolució del fracàs del capitalisme; ni de reconciliar els obrers amb el capitalisme per mitjà de reformes. La nova política de la socialdemocràcia consisteix en salvar la societat burgesa renunciant a les reformes.
Però la decadència de la socialdemocràcia no s’acaba ací. La crisi actual del capitalisme agonitzant ha obligat la socialdemocràcia a renunciar als fruits d’una llarga lluita econòmica i política i a tornar els obrers alemanys al nivell de vida dels seus pares, dels seus avis i fins i tot dels seus rebesavis. No hi ha quadro històric més tràgic i alhora més repel·lent que la podridura perniciosa del reformisme al endemig dels residus de totes les seues conquistes i totes les seues esperances. El teatre camina a la recerca del modernisme. Que pose en escena més sovint Els Teixidors de Hauptmann, la més actual de totes les obres. Però que el director del teatre no oblide reservar les primeres files als caps de la socialdemocràcia.
D’altra banda, no tenen res a fer amb l’espectacle: han arribat al límit extrem de les seues facultats d’adaptació. Hi ha un llindar per davall del qual la classe obrera alemanya no pot descendir per molt de temps. No obstant, el règim burgès que lluita per la seua existència no vol reconèixer aquest llindar. Els decrets d’excepció de Brüning únicament són un principi, per a tantejar el terreny. El règim de Bruning es manté gràcies al suport covard i pèrfid de la burocràcia socialdemòcrata, la qual, al seu torn, es recolza sobre la confiança mitigada i portada amb desgrat d’una part del proletariat. El sistema dels decrets burocràtics és inestable, incert i poc viable. El capital necessita una política distinta i més decisiva. El suport de la socialdemocràcia, que no pot oblidar els seus propis obrers, no sols és insuficient perquè puga assolir els seus objectius, sinó que comença ja inclús a molestar-li. El període de les mesures a mitges ja ha passat. Per tal d’intentar trobar una sortida, la burgesia ha d’alliberar-se definitivament de la pressió de les organitzacions obreres, ha d’escombrar-les, anihilar-les, dispersar-les.
Ací comença la missió històrica del feixisme. Torna ha de fer passar per l’adreçador les classes que es troben immediatament per damunt del proletariat i que temen ésser precipitades als seus rengles, les militaritza gràcies als mitjans del capital financer, sota la cobertura de l’estat oficial, i les envia a aixafar les organitzacions proletàries, des de les més revolucionàries fins a les més moderades.
El feixisme no és únicament un sistema de repressió, violència i terror policíac. El feixisme és un sistema particular d’estat basat en l’extirpació de tots els elements de la democràcia proletària en la societat burgesa. La tasca del feixisme no és únicament destruir l’avantguarda comunista, sinó també mantenir tota la classe en una situació d’atomització forçada. Per a açò no n’hi ha prou amb exterminar físicament la capa més revolucionària dels obrers. Cal aixafar totes les organitzacions lliures i independents, destruir totes les bases de suport del proletariat i anihilar els resultats de tres quarts de segle de treball de la socialdemocràcia i els sindicats. Perquè és sobre aquest treball sobre el que, en última instància, s’hi recolza el Partit Comunista. La socialdemocràcia ha preparat totes les condicions per a la victòria del feixisme. Però, per això mateix, ha preparat les condicions de la seua pròpia liquidació política. És totalment correcte atribuir a la socialdemocràcia la responsabilitat de la legislació d’excepció de Bruning, com també de l’amenaça de la barbàrie feixista. Però és absurd identificar socialdemocràcia amb feixisme.
Amb la seua política durant la revolució de 1848, la burgesia preparà el triomf de la contrarevolució, que immediatament després reduí el liberalisme a la impotència. Marx i Engels fustigaren la burgesia liberal alemanya tan violentament com Lassalle, i de manera més profunda que aquest. Però en la mesura que els lassalleans posaven en el mateix sac reaccionari la contrarevolució feudal i a la burgesia liberal, Marx i Engels s’indignaven amb raó per aquest ultraesquerranisme erroni. La posició errònia dels lassalleans els convertí, en determinades ocasions, en còmplices de la monarquia malgrat el caràcter globalment progressista del seu treball, infinitament més important que el treball dels liberals.
La teoria del “socialfeixisme” reprodueix l’error fonamental dels lassalleans sobre bases històriques noves. En penjar als nacionalsocialistes i als socialdemòcrates la mateixa etiqueta feixista, la burocràcia stalinista s’ha embarcat en accions com el suport al referèndum de Hitler: això no és millor que les combinacions dels lassalleans amb Bismarck. En la seua lluita contra la socialdemocràcia, els comunistes alemanys han de recolzar-se en l’etapa actual sobre dues posicions distintes: a) la responsabilitat política de la socialdemocràcia en allò que fa a la potència del feixisme; b) la incompatibilitat absoluta que existeix entre el feixisme i les organitzacions obreres sobre què s’hi recolza la socialdemocràcia.
Les contradiccions del capitalisme alemany han assolit avui tal tensió que és inevitable una explosió. La capacitat d’adaptació de la socialdemocràcia ha arribat al sostre que precedeix a l’autoliquidació. Els errors de la burocràcia stalinista han assolit els límits de la catàstrofe. Aqueixos són els tres termes de l’equació que caracteritza la situació en Alemanya. Tot es manté sobre el tall d’una navaixa d’afaitar.
Quan se segueix la situació alemanya als periòdics que arriben amb un retard de quasi una setmana, quan un manuscrit necessita una setmana més per a franquejar la distància que separa Constantinoble de Berlín, quan són necessàries encara més setmanes perquè un fullet arribe a les mans del lector, hom es pregunta involuntàriament: no serà massa tard? I es respon cada vegada: no, els exèrcits que participen en aquest combat són massa gegantins perquè calga témer una decisió simultània i fulminant. Les forces del proletariat alemany no estan exhaurides. Ni tan sols s’han posat encara en marxa. La lògica dels fets parlarà cada dia de forma més imperativa. Això justifica la temptativa de l’autor de fer escoltar la seua veu, inclús amb un retard de diverses setmanes, el que és dir de tot un període històric.
La burocràcia stalinista ha decidit que faria millor el seu treball si tancava l’autor d’aquestes línies en Prinkipo. Ha aconseguit del socialdemòcrata Hermann Muller que negue el seu visat a... un “menxevic”: el front únic s’ha realitzat en aquesta ocasió sense vacil·lacions ni dilacions. Avui, els stalinistes declaren en la premsa oficial soviètica que jo “defense” el govern de Bruning en col·laboració amb la socialdemocràcia, que s’agita perquè no em concedisquen el dret a entrar en Alemanya. Millor que indignar-se d’aquesta baixesa és riure’s d’aquesta estupidesa. Però no ens riguem massa temps, perquè en tenim poc.
No hi ha dubtes que l’evolució de la situació demostrarà la correcció del que afirmem. Però, ¿per quina via administrarà la història aquesta prova: per la del fracàs de la fracció stalinista o per la de la victòria de la política marxista? Tot el problema rau ací. Es tracta del destí del poble alemany, i no sols d’ell.
Els problemes que s’examinen en aquest fullet no són d’ahir. Fa ja nou anys que la direcció de la Internacional Comunista s’ocupa de revisar els valors i s’esforça en desorganitzar l’avantguarda internacional del proletariat, per mitjà de convulsions tàctiques la suma dels quals és allò que hom anomena la “línia general”. L’Oposició d’Esquerra russa (els bolxevics-leninistes) s’ha format sobre la base no sols dels problemes russos, sinó també dels problemes internacionals. I els problemes del desenvolupament revolucionari d’Alemanya no estan en l’últim lloc de les seues preocupacions. Els desacords seriosos sobre aquesta qüestió aparegueren ja en 1923. L’autor d’aquestes pàgines s’ha expressat en diverses ocasions sobre les qüestions en debat. Una part important de les seues obres crítiques està fins i tot editada en alemany. El present fullet se situa en la línia de treball teòric i polític de l’Oposició d’Esquerra. Moltes de les coses que ací no són mencionades més que de passada han estat en el seu moment objecte d’un estudi detallat. He de remetre el lector, en particular, als meus llibres La Internacional Comunista després de Lenin, La revolució permanent, etc. Ara que els desacords es presenten davant de tot el món sota l’aspecte d’un gran problema històric, es pot apreciar millor i més profundament el seu origen. Per a un revolucionari seriós, per a un marxista autèntic, açò és absolutament necessari. Els eclèctics viuen de pensaments episòdics, d’improvisacions que sorgeixen davall la pressió dels esdeveniments. Els quadres marxistes, capaços de dirigir la revolució proletària, s’eduquen per mitjà d’un estudi profund, permanent i continuat de les tasques i les divergències.
1.- La socialdemocràcia
El “Front de Ferro” és essencialment un bloc que han constituït les organitzacions sindicals socialdemòcrates, potents pels seus efectius, amb els grups impotents dels “republicans” burgesos, que han perdut tot suport en el poble i tota seguretat. Si els cadàvers no serveixen de res per a la lluita, són prou bons per a impedir als vius combatre. Els caps socialdemòcrates utilitzen els seus aliats burgesos per a frenar les organitzacions obreres. La lluita, la lluita... però això és tan sols xarlatanisme. Amb l’ajuda de Déu, tot acabarà per posar-se en el seu lloc sense efusió de sang. ¿Es decidiran vertaderament els feixistes a passar de les paraules als fets? Pel que fa als socialdemòcrates, no s’han decidit mai, i, no obstant, no són pitjors que els altres.
En cas de perill real, la socialdemocràcia no diposita les seues esperances en el “Front de Ferro”, sinó en la policia prussiana. Mal càlcul! El fet que els policies hagen estat escollits en una part important entre els obrers socialdemòcrates no ho diu tot. Ací, una vegada més, és l’existència la que determina la consciència. L’obrer, convertit en policia al servei de l’estat capitalista, és un policia burgès i no un obrer. En el curs dels darrers anys, aquests policies han hagut d’enfrontar-se força més sovint als obrers revolucionaris que als estudiants nacionalsocialistes. Per semblant escola no es passa sense quedar-ne marcat. I l’essencial és que tot policia sap que els governs passen, però la policia continua.
Un article del número d’Any Nou de l’òrgan de discussió de la socialdemocràcia, Das Freie Wort (quin periòdic tan mensypreable!), explica el sentit profund de la política de “tolerància”. Enfront de la policia i a la Reichswehr, no sembla que Hitler puga arribar mai al poder. En efecte, la Reichswehr, segons la Constitució, depèn del president de la república. Com a conseqüència, el feixisme no és perillós mentre hi haja al capdavant de l’estat un president fidel a la Constitució. Cal recolzar el govern Bruning fins a les eleccions presidencials per a elegir, aliant-se amb la burgesia parlamentària, un president constitucional i tancar així per set anys el camí del poder a Hitler. Reproduïm amb molta exactitud el contingut de l’article2. Un partit de masses que arrossega darrere d’ell milions de persones (vers el socialisme!) creu que el problema de saber qui ocuparà el poder en l’Alemanya d’avui, commoguda d’un extrem a un altre, no depèn de la combativitat del proletariat alemany, ni de les columnes d’assalt del feixisme, ni tan sols de la composició de la Reichswehr, sinó del fet que el pur esperit de la Constitució de Weimar (amb la indispensable quantitat de càmfora i naftalina) siga o no instal·lat en el palau presidencial. ¿I què passarà si, en determinada situació, l’esperit de Weimar admet, en col·laboració de Bethmann-Hollweg, que “la necessitat fa la llei”? ¿I què passarà si el fràgil embolcall de l’esperit de Weimar, tanmateix la càmfora i la naftalina, s’esgarra en el moment menys propici? I què passarà si...? Però són infinites les preguntes d’aquest tipus.
Els polítics del reformisme, aqueixos negociants hàbils, aqueixos vells experts en la intriga i el carrerisme, aqueixos homes experimentats en les combinacions parlamentàries i ministerials, es revelen (no puc trobar una expressió més suau) com a perfectes imbècils des del moment que la marxa dels esdeveniments els projecta fora de la seua esfera habitual i els confronta a fets importants.
Dipositar les seues esperances en un president és també dipositar-les l’“estat”. De cara al proper enfrontament entre el proletariat i la petita burgesia feixista (els dos camps que constitueixen la immensa majoria de la nació alemanya), els marxistes de Vorwärts demanen l’ajuda del sereno. Estat, intervé! (Staat, grief zu!). Açò significa: “Bruning, no ens obligues a defensar-nos amb la força de les organitzacions obreres, perquè això posarà en moviment tot el proletariat, i llavors el moviment desbordarà els caps calbs del govern: començarà per ésser un moviment antifeixista i acabarà essent un moviment comunista.”
A açò, Brüning, si no preferís callar, podria respondre: “Jo no podria tallar el pas al feixisme amb les forces de la policia, tot i que volgués; però no voldria, tot i que pogués. Posar en moviment la Reichswehr contra els feixistes significaria partir-la en dos, si no posar-la en moviment contra mi en la seua totalitat; i, cosa que és encara més important, emprar l’aparell burocràtic contra els feixistes significaria deixar les mans lliures als obrers, donar-los una llibertat d’acció total: les conseqüències serien les mateixes que vosaltres, els socialdemòcrates, temeu, i que jo, per aquesta raó, tem doblement.”
Les crides de la socialdemocràcia produiran en l’aparell de l’estat, en els jutges, en la Reichswehr, en la policia, l’efecte contrari d’allò que hom espera. El funcionari més “ideal”, el més “neutral”, el menys lligat als nacionalsocialistes, es fa el raonament següent: “Els socialdemòcrates tenen a milions d’obrers darrere d’ells; tenen a les seues mans mitjans immensos: la premsa, el parlament, els municipis; es tracta de la seua pròpia pell, tenen assegurat el suport dels comunistes en la lluita contra els feixistes; i, malgrat això, aquests senyors omnipotents es dirigeixen a mi, un simple funcionari, perquè els salve dels atacs d’un partit que compta amb diversos milions de membres, i els dirigents dels quals poden ésser demà els meus caps. Molt malament, i sense cap perspectiva, han d’anar-los les coses als senyors socialdemòcrates... Per a mi, com a funcionari, ha arribat el moment de pensar en la meua pròpia pell”. El resultat és que el funcionari “ideal”, “neutral”, que vacil·lava fins ahir, prendrà forçosament mesures de precaució, és a dir, es lligarà als nacionalsocialistes per a assegurar el seu esdevenidor. Així és com els reformistes, que se sobreviuen a si mateixos, treballen per als feixistes a causa de la seua línia burocràtica.
Paràsit de la burgesia, la socialdemocràcia està condemnada a un miserable parasitisme ideològic. Igual reprèn les idees dels economistes burgesos que s’esforça per utilitzar les molles del marxisme. En haver reprès del meu fullet algunes consideracions contra la participació del Partit Comunista en el referèndum de Hitler, Hilferding conclou: “Certament, no hi ha res a afegir a aquestes línies per a explicar la tàctica de la socialdemocràcia respecte al govern Brüning”. I Remmele i Thalheimer declaren: “Miren, Hilferding es recolza en Trotski.” I un libel feixista afegeix: “La recompensa de Trotski per aquest assumpte és la promesa d’un visat.” Entra en escena un periodista stalinista que telegrafia a Moscou la declaració de la premsa feixista. La redacció d’Izvestia, en la que es troba el miserable Radek, imprimeix el telegrama. Aquesta cadena mereix ésser destacada abans de passar a altres coses.
Tornem sobre problemes més seriosos. Hitler pot permetre’s el luxe d’una lluita contra Bruning, únicament perquè el règim burgès, en la seua totalitat, s’hi recolza a coll de la meitat de la classe obrera, que està dirigida per Hilferding i companyia. Si la socialdemocràcia no hagués practicat una política de traïció de classe, Hitler, sense parlar del fet que no hauria adquirit mai la força que avui té, s’hauria agafat al règim de Brüning com a una boia de salvament. Si els comunistes haguessen derrocat Bruning junt amb la socialdemocràcia, açò hauria estat un fet d’una importància política enorme. Les seues conseqüències, en tot cas, haurien superat els dirigents socialdemòcrates. Hilferding intenta trobar una justificació de la seua traïció en la nostra critica, on exigíem als comunistes que consideraren la traïció de Hilferding com un fet.
Encara que Hilferding no tinga “res a afegir” a les paraules de Trotski, afegeix almenys quelcom: les relacions de forces, diu, són tals que, inclús en el cas que es produïren accions comunes dels obrers comunistes i socialdemòcrates, seria impossible “encara que s’intensificara la lluita, derrocar l’enemic i apoderar-se del poder”. El centre de gravetat del problema està en aquesta afirmació feta de passada, sense cap prova que la recolze. Segons Hilferding, en l’Alemanya contemporània, en què el proletariat constitueix la majoria de la població i la força productiva decisiva de la societat, la lluita en comú de la socialdemocràcia i el Partit Comunista no podria donar el poder al proletariat! ¿Però, llavors quan podria passar el poder a mans del proletariat? Abans de la guerra existia la perspectiva del creixement automàtic del capitalisme, del creixement del proletariat i del creixement paral·lel de la socialdemocràcia. La guerra ha posat fi a aquest procés i, a partir d’aqueix moment, no hi ha força en el món capaç de restablir-lo. La podridura del capitalisme implica que el problema del poder ha d’ésser resolt sobre la base de les forces productives actuals. En perllongar l’agonia del règim capitalista, la socialdemocràcia mena a la major decadència posterior de l’economia, a la desintegració del proletariat, a la gangrena social. No en té d’altres perspectives, i demà serà pitjor que avui, i despús-demà pitjor que demà. Però els dirigents de la socialdemocràcia ja no s’atreveixen a mirar l’esdevenidor cara a cara. Posseeixen totes les tares d’una classe dirigent condemnada a desaparèixer: insolència, paràlisi de la voluntat, tendència a girar l’esquena als esdeveniments i a esperar miracles. Si s’hi pensa, les investigacions econòmiques de Tarnow tenen la mateixa funció que les revelacions consoladores de Rasputin...
Els socialdemòcrates, aliats amb els comunistes, no podrien apoderar-se del poder. S’hi veu perfectament el petit burgès cultivat (gebildet), infinitament covard i orgullós, ple de cap a peus de desconfiança envers les masses.
La socialdemocràcia i el partit comunista reuneixen entre els dos al voltant del 40% dels vots, sense tenir en compte el fet que les traïcions de la socialdemocràcia i els errors del partit comunista rebutgen milions d’obrers al camp de la indiferència o inclús al del nacionalsocialisme. El mer fet que aquests dos partits portaren endavant accions comunes faria augmentar considerablement la força política del proletariat, oferint així noves perspectives a les masses. Però partim del 40%. Pot ésser que Bruning o Hitler tinguen més. Però únicament aquests tres grups: el proletariat, el Partit de Centre o els feixistes, poden dirigir Alemanya. La petita burgesia cultivada està penetrada fins a la medul·la dels ossos per aquesta veritat: el representant del capital únicament necessita el 2% dels vots per a governar, perquè la burgesia posseeix els bancs, els trusts, els cartels, els ferrocarrils. És cert que el nostre petit burgès estava disposat fa dotze anys a “socialitzar” tot això. Tot pot ocórrer! Un programa de socialització (sí, expropiació dels expropiadors) no, perquè això és ja el bolxevisme.
Fins ací hem analitzat la correlació de forces fent un tall a nivell parlamentari. Però aqueix és un espill deformador. La representació parlamentària d’una classe oprimida està considerablement per davall de la seua força real, i inversament, la representació de la burgesia, inclús un dia abans de la seua caiguda, serà sempre la mascarada de la seua força imaginària. Únicament la lluita revolucionària deixa al nus la vertadera correlació de forces, escombrant tot allò que puga ocultar-la. En la lluita directa i immediata pel poder, el proletariat desenvolupa una força infinitament superior a la seua expressió al parlament, sempre a condició que no el paralitze un sabotatge intern, l’austromarxisme o altres formes de traïció. Recordem una vegada més la lliçó incomparable de la història. Quan els bolxevics s’havien apropiat, i sòlidament, del poder, únicament disposaven d’un terç dels vots en l’Assemblea Constituent, el que, junt amb els socialistes revolucionaris d’esquerra, sumava menys del 40%. I, malgrat l’espantosa destrucció econòmica, de la guerra, de la traïció de la socialdemocràcia europea i sobretot de la socialdemocràcia alemanya, tanmateix la reacció de laxitud que havia seguit a la guerra, tot i el desenvolupament d’un estat d’ànim termidorià, el primer estat obrer es manté des de fa catorze anys. Què podem dir, llavors, d’Alemanya? Quan l’obrer socialdemòcrata es revolte junt amb l’obrer comunista per a prendre el poder, la tasca estarà resolta en la seues nou dècimes parts.
No obstant, declara Hilferding, si la socialdemocràcia hagués votat contra el govern Brüning i l’hagués derrocat d’aquest mode, això hauria tingut com a conseqüència l’arribada dels feixistes al poder. Certament, a nivell parlamentari el problema es presenta d’aquesta manera; però el nivell parlamentari no ens interessa ací. La socialdemocràcia sols podia negar el seu suport a Brüning si s’embarcava en la via de la lluita revolucionària. O el suport a Brüning o la lluita per la dictadura del proletariat. No hi ha una tercera solució. El vot de la socialdemocràcia contra Bruning hauria modificat immediatament la correlació de forces, no sols sobre el tauler d’escacs parlamentaris, on els peons s’haurien vist novament sota la taula, sinó en l’arena de la lluita de classes revolucionària. Amb semblant gir, les forces de la classe obrera s’haurien vist multiplicades no per dos, sinó per deu, perquè el factor moral no ocupa l’últim lloc en la lluita de classes, i menys en els moments dels grans capgiraments històrics. Un corrent moral d’alta tensió hauria travessat tots els estrats del poble. El proletariat s’hauria dit a si mateix, amb seguretat, que era l’únic capaç de donar una nova orientació, superior, a la vida d’aquesta gran nació. La desagregació i la descomposició de l’exèrcit de Hitler haurien començat abans inclús dels combats decisius. Efectivament, no s’haurien pogut evitar els enfrontaments; però la ferma voluntat de guanyar i una dura ofensiva haurien fet la victòria infinitament més fàcil del que puga imaginar-se-la avui el revolucionari més optimista.
Per a això sols cal una cosa: el pas de la socialdemocràcia a la via de la revolució. Després de l’experiència dels anys 1914-1932, seria una il·lusió ridícula esperar un gir voluntari per part dels dirigents. En allò que fa a la majoria dels obrers socialdemòcrates, açò és ja un altre assumpte: poden fer el gir i el faran; sols cal ajudar-los. Però serà un gir no sols contra l’estat burgès, sinó també contra les esferes dirigents del seu propi partit.
I en arribar ací, el nostre austromarxista, el que no té “res a afegir” a les nostres paraules, intentarà una vegada més oposar-nos cites tretes dels nostres propis treballs: ¿No hem escrit, en efecte, que la política de la burocràcia stalinista es presentava com una sèrie d’errors, no hem fustigat la participació del partit comunista en el referèndum de Hitler? Ho hem escrit i l’hem fustigat. Però nosaltres lluitem contra la direcció de la Internacional Comunista precisament perquè és incapaç de fer esclatar la socialdemocràcia, d’arrencar les masses a la seua influència i d’alliberar la locomotora de la història del seu fre oxidat. Amb les seues actuacions, amb els seus errors, la burocràcia stalinista permet a la socialdemocràcia mantenir-se i caure cada vegada de nou sobre els peus.
El partit comunista és un partit proletari, antiburgès, encara que estiga dirigit de forma errònia. La socialdemocràcia, tanmateix la seua composició obrera, és un partit enterament burgès, dirigit en condicions “normals” de forma força hàbil des del punt de vista dels objectius de la burgesia; però aquest partit no serveix de res sota condicions de crisi social. Els dirigents socialdemòcrates es veuen completament forçats, fins i tot contra la seua voluntat, a admetre el caràcter burgès del seu partit. A propòsit de la crisi i de l’atur, Tarnow repeteix les frases usades sobre la “vergonya de la civilització capitalista”, de la mateixa manera que un pastor protestant parla del pecat de la riquesa. Tarnow parla del socialisme com parlen els rectors de la recompensa del més enllà; però s’expressa de forma totalment diferent sobre els problemes concrets: “Si el 13 de setembre no s’hagués dibuixat aqueix espectre (el de l’atur) darrere de les urnes, aquest dia hauria tingut en la història d’Alemanya una fisonomia totalment distinta” (informe el congrés de Leipzig). La socialdemocràcia ha perdut electors i vots perquè el capitalisme ha revelat en la crisi quin és el seu vertader rostre. La crisi no ha reforçat el partit del “socialisme”, sinó que, per contra, l’ha afeblit, de la mateixa manera que ha reduït la circulació de mercaderies, els diners de les caixes dels bancs, la suficiència de Hoover i Ford, la renda del príncep de Mònaco, etc. Les valoracions més optimistes de la conjuntura cal cercar-les ara no ja en la premsa burgesa, sinó en la premsa socialdemòcrata. ¿Pot haver-hi una demostració més indiscutible del caràcter burgès d’aquest partit? Si la malaltia del capitalisme implica la malaltia de la socialdemocràcia, la mort pròxima del capitalisme no pot deixar de significar la mort pròxima de la socialdemocràcia. Un partit que es recolza en els obrers però que està al servei de la burgesia no pot, en un període d’extrema exacerbació de la lluita de classes, deixar d’emanar certa olor de sarcòfag.
2.- Democràcia i feixisme
L’XI ple del comitè executiu de la Internacional Comunista ha admès la necessitat d’acabar amb les visions errònies que es basen en la “construcció liberal de la contradicció entre el feixisme i la democràcia burgesa, entre les formes parlamentàries de la dictadura de la burgesia i les seues formes obertament feixistes...”. El fons d’aquesta filosofia stalinista és molt simple: partint de la negació marxista de l’existència d’una contradicció absoluta, n’extreu com a conseqüència una negació de la contradicció en general, fins i tot en termes relatius. És l’error típic de l’esquerranisme vulgar. Perquè si no hi ha cap contradicció entre la democràcia i el feixisme, ni tan sols al nivell de les formes que pren la dominació de la burgesia, aquests dos règims simplement hauran de coincidir. D’ací la conclusió socialdemocràcia = feixisme. Però, ¿per què s’anomena llavors a la socialdemocràcia socialfeixisme? Fins al moment no hem rebut cap explicació del que significa en aquesta relació el terme “social”3.
No obstant, les decisions dels plenaris del Comitè Executiu de la Internacional Comunista no modifiquen en res les coses. Hi ha una contradicció entre el feixisme i la democràcia. No és absoluta, o, per a utilitzar el llenguatge del marxisme, no expressa la dominació de dues classes irreductibles. Però designa dos sistemes de dominació d’una única i mateixa classe. Aquests dos sistemes, parlamentari democràtic i feixista, es recolzen sobre diferents combinacions de les classes oprimides i explotades i entren inevitablement en conflicte agut l’un amb l’altre.
La socialdemocràcia, el principal representant avui del règim parlamentari burgès, es basa en els obrers. El feixisme es basa en la petita burgesia. La socialdemocràcia no pot tenir influència sense les organitzacions obreres de masses. El feixisme no pot instaurar el seu poder sinó una vegada destruïdes les organitzacions obreres. El parlament és l’arena principal de la socialdemocràcia. El sistema feixista es basa en la destrucció del parlamentarisme. Per a la burgesia monopolista, els règims parlamentari i feixista tan sols són instruments diferents de la seua dominació: recorre a un o a un altre segons les condicions històriques. Però tant per a la socialdemocràcia com per al feixisme, l’elecció d’un instrument o un altre té una significació independent, més encara, és per a ells una qüestió de vida o mort política.
El règim feixista veu arribar el seu torn perquè els mitjans “normals”, militars i policials de la dictadura burgesa, amb la seua cobertura parlamentària, no són suficients per a mantenir la societat en equilibri. A través dels agents del feixisme, el capital posa en moviment les masses de la petita burgesia irritada, les bandes del lumpenproletariat desclassades i desmoralitzades, tots aqueixos innumerables éssers humans a què el mateix capital financer ha empentat a la ràbia i la desesperació. La burgesia exigeix del feixisme un treball complet: ja que ha acceptat els mètodes de la guerra civil, vol assolir la calma per a diversos anys. I els agents del feixisme, utilitzant la petita burgesia com a ariet i destruint tots els obstacles al seu pas, faran bé el seu treball. La victòria del feixisme condueix a què el capital financer agafe directament en les seues tenalles d’acer tots els òrgans i instruments de dominació, de direcció i d’educació: l’aparell de l’estat amb l’exèrcit, els municipis, les universitats, les escoles, la premsa, les organitzacions sindicals, les cooperatives. La feixistització de l’estat no implica únicament la “mussolinització” de les formes i els mètodes de govern (en aquest terreny, els canvis exerceixen al capdavall un paper secundari) sinó, primer que res i sobre qualsevol altra cosa, l’aixafament de les organitzacions obreres: cal reduir el proletariat a un estat d’apatia completa i crear una xarxa d’institucions que penetren profundament en les masses, per a obstaculitzar tota cristal·lització independent del proletariat. És precisament ací on rau l’essència del règim feixista.
El que acabem de dir no contradiu en res el fet que puga existir durant un període de transició determinat un règim de transició entre el sistema democràtic i el sistema feixista, combinant els trets de l’un i l’altre: aqueixa és la llei general de la substitució d’un sistema per un altre, encara que siguen irreductiblement hostils entre si. I hi ha moments en què la burgesia es recolza sobre la socialdemocràcia i sobre el feixisme, és a dir, en els que utilitza simultàniament els seus agents conciliadors i els seus agents terroristes. Açò era, en cert sentit, el govern de Kerenski durant els últims mesos de la seua existència: es recolzava a mitges en els soviets i alhora conspirava amb Kornilov. Això és el govern de Bruning, que balla sobre la corda fluixa entre dos camps irreconciliables, amb la perxa dels decrets d’excepció a les mans. Però semblant situació de l’estat i del govern únicament pot tenir un caràcter temporal. És característica del període de transició: la socialdemocràcia està a punt de veure expirar la seua missió quan ni el comunisme ni el feixisme estan encara llestos per a apoderar-se del poder.
Els comunistes italians, que s’han enfrontat des de fa molt de temps al problema del feixisme, han protestat més d’una vegada contra la utilització molt estesa i errònia d’aquest concepte. En l’època del VI congrés de la Internacional Comunista, Ercoli desenvolupava encara posicions sobre el problema del feixisme que són considerades ara com “trotskistes”. Definint el feixisme com el sistema més conseqüent i acabat de la reacció, Ercoli explicava: “Aquesta afirmació no es basa ni sobre els actes terroristes i cruels, ni sobre el gran nombre d’obrers i camperols assassinats, ni sobre la ferocitat dels diferents tipus de tortura àmpliament emprats, ni sobre la severitat de les condemnes; està motivada per la destrucció sistemàtica de totes les formes d’organització autònoma de les masses.”. En açò, Ercoli té totalment raó: l’essència i el paper del feixisme consisteixen en liquidar completament totes les organitzacions obreres i impedir tot renaixement de les mateixes. En la societat capitalista desenvolupada, aquest objectiu no pot ésser assolit pels simples mitjans policials. L’única via per a assolir-lo consisteix en oposar a la pressió del proletariat (quan aquesta es relaxa) la pressió de les masses petit burgeses abocades a la desesperació. És precisament aquest sistema particular de la reacció capitalista el que ha entrat en la història amb el nom de feixisme.
“El problema de les relacions existents entre el feixisme i la socialdemocràcia (escriu Ercoli) procedeix precisament d’aquest aspecte (és a dir, de l’oposició irreductible entre el feixisme i les organitzacions obreres). Des d’aquest punt de vista, el feixisme es distingeix clarament de tots els altres règims reaccionaris que han estat instaurats fins al present en el món capitalista contemporani. Refusa tot compromís amb la socialdemocràcia, la persegueix feroçment, l’ha privat de tota possibilitat d’existència legal, l’ha obligada a emigrar.”
Heus aquí què declarava aquest article, imprès en l’òrgan dirigent de la Internacional Comunista! A continuació, Manuilski inspirà Molotov la genial idea del “tercer període”. França, Alemanya i Polònia foren col·locades “en primera línia de l’ofensiva revolucionària”. La conquista del poder fou proclamada com a tasca immediata. I com davant de la insurrecció proletària tots els partits, amb l’excepció del partit comunista, eren partits contrarevolucionaris, no calgué fer cap distinció entre el feixisme i la socialdemocràcia. La teoria del socialfeixisme fou ratificada. Els buròcrates de la Internacional Comunista canviaren de muscle el seu fusell. Ercoli s’afanyà a demostrar que, si la veritat li era benvolugada, Molotov ho era encara molt més... i escriure un informe defensant la teoria del socialfeixisme. “La socialdemocràcia italiana (declarava al febrer de 1930) esdevé feixista amb una extrema facilitat.” Realment, els funcionaris del comunisme oficial esdevenen servils amb una facilitat encara major.
La nostra critica de la teoria i la pràctica del “tercer període” fou declarada, tal com era d’esperar, contrarevolucionària. La cruel experiència, que tan cara costà a l’avantguarda proletària, féu igualment necessari un gir en aquest aspecte. El “tercer període”, el mateix que Molotov, fou llicenciat de la Internacional Comunista. Però la teoria del socialfeixisme restà darrere com a únic fruit madur del tercer període; només Molotov estava vinculat al tercer període; però el mateix Stalin s’ha enquistat personalment en la teoria del socialfeixisme.
Die Rote Fahne comença els seus estudis sobre el socialfeixisme amb aquestes paraules de Stalin: “El feixisme és l’organització de combat de la burgesia, que es basa en el suport actiu de la socialdemocràcia. La socialdemocràcia és objectivament l’ala moderada del feixisme.” Com sol ocórrer-li generalment a Stalin quan fa esforços per generalitzar, la primera frase contradiu la segona i la segona no es desprèn de la primera. Que la burgesia es recolza sobre la socialdemocràcia i que el feixisme és l’organització de combat de la burgesia, és quelcom indiscutible i ha estat dit fa ja molt de temps, però simplement s’hi dedueix que tant la socialdemocràcia com el feixisme són els instruments de la gran burgesia. No obstant, és impossible comprendre per què, a més a més, la socialdemocràcia resulta ésser “l’ala” del feixisme. Una segona definició pertanyent al mateix autor no és molt més profunda: la socialdemocràcia i el feixisme no són adversaris sinó, al contrari, bessons... Els bessons poden ésser cruels adversaris; a més, no cal en absolut que els aliats nasquen el mateix dia i de la mateixa mare. En la construcció de Stalin no sols s’hi troba a mancar la lògica formal, sinó també la dialèctica. La força d’aquesta formula rau en el fet que ningú s’atreveix a criticar-la.
Entre la democràcia i el feixisme no hi ha diferències des del punt de vista del “contingut de classe”, és el que ens ensenya, seguint Stalin, Werner Hirsch (Die Internationale, gener de 1932). El pas de la democràcia al feixisme pot prendre el caràcter d’un “procés orgànic”: és a dir, produir-se “progressivament i en fred”. Aquest raonament podria resultar sorprenent si els epígons no ens haguessen ensenyat a no sorprendre’ns ja de res.
Entre la democràcia i el feixisme no hi ha “diferències de classe”. Això ha de significar, evidentment, que tant la democràcia com el feixisme tenen un caràcter burgès. Nosaltres no havíem esperat fins a gener de 1932 per a endevinar-ho. Però la classe dominant no viu en un recipient tancat. Manté unes relacions determinades amb les altres classes. Sota el règim “democràtic” de la societat capitalista desenvolupada, la burgesia es recolza en primer lloc sobre la classe obrera domesticada pels reformistes. En Anglaterra és on aquest sistema hi troba la seua expressió més acabada, ja sota els governs laboristes ja davall els governs conservadors. En el règim feixista, almenys en un primer estadi, el capital es recolza en la petita burgesia per a destruir les organitzacions del proletariat. Itàlia, per exemple! Existeix diferència en el “contingut de classe” dels dos règims? Si es planteja la pregunta a propòsit només de la classe dominant, no hi ha diferencia. Però si es pren la situació i les relacions recíproques entre totes les classes des del punt de vista del proletariat, la diferència és força gran.
Al llarg de diverses desenes d’anys, els obrers han construït a l’interior de la democràcia burgesa, utilitzant-ho tot en la lluita contra ella, els seus bastions, les seues bases, els seus focus de democràcia proletària: els sindicats, els partits, els clubs de formació, les organitzacions esportives, les cooperatives, etc. El proletariat pot arribar al poder no en el marc formal de la democràcia burgesa, sinó per la via revolucionària: açò està demostrat tant per la teoria com per l’experiència Però és precisament per aquesta via revolucionària que el proletariat té necessitat de bases de suport de democràcia proletària a l’interior de l’estat burgès. El treball de la II Internacional es reduí a creació d’aqueixes bases de suport, en l’època en què exercí encara un paper progressista.
El feixisme té com a funció principal i única la de destruir tots els bastions de la democràcia proletària fins als seus mateixos fonaments. ¿Té o no això una “significació de classe” per al proletariat? Que s’inclinen sobre aquest problema els grans teòrics. Després d’haver qualificat al règim de burgès (cosa que és indiscutible), Hirsch, igual que els seus mestres, oblida un detall: el lloc del proletariat en aqueix règim. Substitueixen el procés històric per una abstracció sociològica estèril. Però la lluita de classes es desenvolupa en el terreny de la història i no en l’estratosfera de la sociologia. El punt de partida de la lluita contra el feixisme no és l’abstracció de l’estat democràtic, sinó organitzacions vives del proletariat, en què està concentrada tota la seua experiència i que preparen l’esdevenidor.
El fet que el pas de la democràcia al feixisme puga tenir un caràcter “orgànic” o “progressiu” no pot significar una altra cosa sinó que resulta possible arrancar-li al proletariat, sense sacsades ni lluita, no sols les seues conquistes materials (un cert nivell de vida, una legislació social, els drets civils i polítics), sinó també l’instrument fonamental de les seues conquistes, és a dir, les seues organitzacions. D’aquesta forma, aquest pas “en fred” al feixisme pressuposa la més espantosa capitulació política del proletariat que es puga arribar a imaginar.
Els raonaments teòrics de Werner Hirsch no es deuen a l’atzar: alhora que desenvolupen les proclamacions de Stalin, són la generalització de tota l’agitació actual del partit comunista. Els seus esforços principals es dirigeixen a demostrar que no hi ha diferència entre el règim de Hitler i el de Brüning. Thaelmann i Remmeie hi veuen actualment la quinta essència de la política bolxevic.
L’assumpte no es limita a Alemanya. La idea que la victòria dels feixistes no aportarà res de nou és propagada amb zel en totes les seccions de la Internacional Comunista. En el número de gener de la revista francesa Les cahiers du bolchevisme, llegim: “Els trotskistes, que actuen en la pràctica com Breitscheid, accepten la cèlebre teoria socialdemòcrata del mal menor, segons la qual Bruning no és tan roí com Hitler, segons la qual és menys desagradable morir de fam davall Bruning que sota Hitler, i infinitament preferible ser afusellat per Groener que per Frick.” Aquesta cita no és la més estúpida, encara que, si hem de fer-li justícia, és prou estúpida. Tot i això expressa, ai!, l’essència mateixa de la filosofia política dels dirigents de la Internacional Comunista.
El fet és que els stalinistes comparen dos règims des del punt de vista de la democràcia vulgar. De fet, si s’aplica al règim de Brüning el criteri “democràtic” formal, la conclusió que se’n treu és indiscutible: no queden més que els ossos i la pell de l’altiva Constitució de Weimar. Però, per a nosaltres, el problema no es resol simplement amb això. Cal considerar la qüestió des del punt de vista de la democràcia proletària. És l’únic criteri segur quan es tracta de saber on i quan el règim feixista reemplaça la reacció policíaca “normal” del capitalisme en putrefacció.
És Bruning millor que Hitler (serà més simpàtic)?... aquesta pregunta, cal confessar-ho, no ens preocupa en absolut. Però és prou de mirar la llista de les organitzacions obreres per a dir: el feixisme no ha assolit encara la victòria en Alemanya. En el camí de la victòria troba encara forces i obstacles gegantins.
El règim actual de Brüning és un règim de dictadura burocràtica o, més exactament, de dictadura de la burgesia realitzada per mitjans militars i policials. La petita burgesia feixista i les organitzacions proletàries s’equilibren unes a altres, per així dir. Si les organitzacions obreres estiguessen reunides en soviets, si els comitès de fàbrica lluitassen pel control de la producció, es podria parlar de doble poder. A causa de la dispersió del proletariat i de la impotència tàctica de la seua avantguarda, açò no és encara possible. Però el mateix fet que existisquen organitzacions obreres poderoses capaces, sota determinades condicions, d’oposar una resposta fulminant al feixisme, no permet a Hitler accedir al poder i concedeix a l’aparell burocràtic una certa “independència”.
La dictadura de Brüning és una caricatura del bonapartisme. Aquesta dictadura és inestable, poc sòlida i provisional. No marca el començament d’un nou equilibri social, sinó que anuncia el pròxim fi de l’antic equilibri. En recolzar-se directament sols sobre una dèbil minoria de la burgesia, Brüning, tolerat per la socialdemocràcia contra la voluntat dels obrers, amenaçat pel feixisme, és capaç de llençar llamps en forma de decrets, però no dins de la realitat. Dissoldre el parlament amb el seu acord, promulgar alguns decrets contra els obrers, decidir una treva per a Nadal, intercanviar amb Hitler lletres dignes d’un botiguer provincià... per a açò és per al que serveix Bruning. Per a coses més elevades té els braços massa curts.
Bruning està obligat a tolerar l’existència d’organitzacions obreres en la mesura que no està encara decidit a lliurar el poder a Hitler, o que no té la força independent necessària per a liquidar-les. Bruning està obligat a tolerar i protegir els feixistes en la mesura que tem mortalment la victòria dels obrers. El règim de Brüning és un règim de transició, que no pot durar molt de temps i que anuncia la catàstrofe. El govern actual només es manté perquè els camps principals no han mesurat encara les seues forces. El vertader combat no ha començat encara. Encara està per arribar. Es tracta d’una dictadura de la impotència burocràtica que omple la pausa abans del combat, abans de l’enfrontament obert dels dos camps.
Els savis que s’envaneixen de no veure la diferència “entre Bruning i Hitler”, diuen de fet: importa poc que les nostres organitzacions existisquen encara o que estiguen ja destruïdes. Sota aquesta fanfarronada pseudoradical s’amaga la passivitat més innoble: de totes les maneres no podem evitar la derrota! Cal fixar-se atentament en la cita de la revista dels stalinistes francesos: tot el problema consisteix a saber si és millor tenir fam amb Brüning o amb Hitler. Nosaltres no plantegem el problema de com i sota quines condicions és millor morir, sinó el de com lluitar i vèncer. La nostra conclusió és la següent: cal llançar-se al combat general abans que la dictadura burocràtica de Brüning siga reemplaçada pel règim feixista, és a dir, abans que siguen aixafades les organitzacions obreres. Cal preparar-se per al combat general desenvolupant, ampliant i accentuant els combats particulars. Però per a açò cal tenir una perspectiva correcta i, sobretot, no proclamar vencedor un enemic que encara es troba lluny de la victòria.
Estem tocant el nus del problema: ací està la clau estratègica de la situació, la posició de partida per a la lluita. Tot treballador conscient, i amb major motiu tot comunista, ha d’adonar-se del buit, la nul·litat i la podridura de les discussions de la burocràcia stalinista quan s’afirma que Brüning i Hitler són la mateixa cosa. Vostès ho barregen tot! (els responem nosaltres). Embrollen vostès tot de forma vergonyosa perquè tenen por de les dificultats, de les tasques importants. Capitulen abans del combat, proclamen que ja hem estat derrotats. Menteixen vostès! La classe obrera està dividida, debilitada pels reformistes, desorientada pels errors de la seua pròpia avantguarda, però encara no ha combatut, les seues forces no estan encara exhaurides... No, el proletariat alemany és encara poderós. Els càlculs més optimistes es veuran totalment superats el dia en què l’energia revolucionària s’òbriga camí cap a l’arena de l’acció.
El règim de Brüning és un règim preparatori. De què? O bé de la victòria del feixisme, o bé de la victòria del proletariat. És un règim preparatori perquè els dos camps es preparen per al combat decisiu. Col·locar un signe d’igualtat entre Brüning i Hitler és identificar la situació anterior al combat amb la situació posterior a la derrota; açò vol dir considerar per avançat la derrota com inevitable, la qual cosa significa fer un crida a capitular sense lluita.
La majoria indiscutible dels obrers, en particular els comunistes, no ho volen. La burocràcia stalinista, naturalment, tampoc ho vol. No cal limitar-se a treure bones resolucions de què se servirà Hitler per a empedrar el camí del seu infern, sinó comprendre el sentit objectiu de la política, la seua orientació, les seues tendències. Cal desvelar fins al final el caràcter passiu, covard, atentista, capitulador i declamatori de la política de Stalin, Manuilski, Thaelmann i Remmele. Cal que els obrers comprenguen que qui té la clau de la situació és el Partit Comunista; però que, amb aquesta clau, la burocràcia stalinista s’encabota en tancar les portes que desemboquen en l’acció revolucionària.
3.- L’ultimatisme burocràtic
Quan la premsa del nou Partit Socialista Obrer (SAP) denuncia l’“egoisme de partit” de la socialdemocràcia i del Partit Comunista; quan Seydewitz afirma que per a ell “els interessos de classe estan per damunt dels interessos de partit”, cauen en el sentimentalisme polític o, pitjor encara, dissimulen sota frases sentimentals els interessos del seu propi partit. És un camí que no mena enlloc. Quan la reacció exigeix que els interessos de la nació siguen posats per damunt dels interessos de classe, nosaltres, com a marxistes, expliquem que, davall la màscara dels interessos del “tot”, la reacció defensa els interessos de la classe explotadora. Únicament es poden formular els interessos d’una nació des del punt de vista de la classe dominant o des del de la classe que pretén ocupar el paper dominant. Sols es poden formular els interessos d’una classe en forma de programa; únicament es pot defensar un programa posant en peu un partit.
La classe, considerada en si mateixa, no és més que material per a l’explotació. El proletariat comença a exercir un paper independent a partir del moment en què passa d’ésser una classe social en si a ésser una classe política per a si. Açò únicament pot produir-se mitjançant el partit; el partit és l’òrgan històric per mitjà del qual el proletariat accedeix a la consciència de classe. Dir “la classe està per damunt del partit” equival a afirmar que la classe, en el seu estat brut, està per damunt de la classe que accedeix a la consciència de classe. No sols és incorrecte, sinó també reaccionari. Per a fonamentar la necessitat del front únic no hi ha en absolut cap necessitat d’aquesta teoria petit burgesa.
La progressió de la classe vers la presa de consciència, és a dir, el resultat del treball del partit revolucionari que arrossega al darrere d’ell el proletariat, és un procés complex i contradictori. La classe no és homogènia. Les seues distintes parts accediran a la presa de consciència per camins diferents i a ritmes diferents. La burgesia pren una part activa en aquest procés. Crea els seus òrgans dins de la classe obrera i utilitza els que ja existeixen per a oposar determinades capes d’obrers a altres. Diferents partits actuen simultàniament al si del proletariat. És per açò que continua dividit políticament durant una gran part del seu camí històric. Açò explica que es presente, en determinats períodes particularment greus, el problema del front únic.
Quan segueix una política correcta, el partit comunista expressa els interessos històrics del proletariat. La seua tasca consisteix en guanyar la majoria del proletariat: només així serà possible la revolució socialista. El partit comunista únicament pot complir la seua missió si serva una independència política i organitzativa total i absoluta envers els altres partits i organitzacions, tant si actuen al si de la classe obrera com si ho fan al seu exterior. No respectar aquesta exigència fonamental de la política marxista és el més greu de tots els crims contra els interessos del proletariat com a classe. La revolució xinesa de 1925-1927 es perdé, precisament, perquè la Internacional Comunista, dirigida per Stalin i Bukharin, obligà el Partit Comunista xinès a entrar al Kuomintang, el partit de la burgesia xinesa, i a sotmetre’s a la seua disciplina. L’experiència de la política stalinista en allò que fa al Kuomintang entrarà per a sempre en la història com l’exemple del sabotatge catastròfic d’una revolució pels seus dirigents. La teoria stalinista dels “partits de dues classes, obrers i camperols” aplicada a l’Orient és la generalització i la legitimació de la pràctica respecte al Kuomintang; l’aplicació d’aquesta teoria al Japó, l’Índia, Indonèsia i Corea, ha minat l’autoritat del comunisme i ha retardat el desenvolupament revolucionari del proletariat per a llargs anys. La mateixa política pèrfida és la que s’ha portat a terme, encara que menys cínicament, als Estats Units, Anglaterra, i en tots els països d’Europa fins a 1928.
La lluita de l’Oposició d’Esquerra per la independència completa i incondicional del partit comunista i de la seua política, sota totes les condicions històriques i en totes les etapes del desenvolupament del proletariat, provocà una tensió extrema en les relacions entre l’oposició i la fracció de Stalin en el moment en què aquest formà blocs amb Chíang Kai-chek, Wan Tin-wei, Purcell, Raditch, Lafollette, etc. És ociós recordar que tant Thaelmann i Remmele com Brandler i Thalheimer es situaren en aquesta lluita enterament de banda de Stalin i contra els bolxevics-leninistes. És per açò que no hem de rebre cap lliçó ni de Stalin ni de Thalheimer en allò que fa a la independència de la política del partit comunista!
Però el proletariat no accedeix a la presa de consciència revolucionària per diligència escolar, sinó a través de la lluita de classes, que no s’interromp per a lluitar, el proletariat necessita la unitat en les seues files. Açò és cert tant per als conflictes econòmics parcials, dins de les quatre parets d’una empresa, com per als combats polítics “nacionals”, com ara la lluita contra el feixisme. Com a conseqüència, la tàctica del front únic no és quelcom ocasional i artificial, ni una maniobra hàbil: no, aquesta tàctica es desprèn total i absolutament de les condicions objectives del desenvolupament del proletariat. El paràgraf del Manifest Comunista en què es diu que els comunistes no s’oposen al proletariat, que no tenen altres objectius ni altres tasques que les del proletariat, expressa la idea que la lluita del partit per guanyar la majoria de la classe no deu, en cap moment, entrar en contradicció amb la necessitat que senten els obrers d’unir les seues files per a la lluita.
Die Rote Fahne condemna amb raó l’afirmació segons la qual “els interessos de la classe estan per damunt dels interessos del partit”. De fet, hi ha una coincidència entre els interessos ben entesos de la classe i les tasques correctament formulades del partit. Mentre l’assumpte es limite a aquesta afirmació historicofilosòfica, la posició de Die Rote Fahne és inatacable. Però les conclusions polítiques que en trau són una burla directa del marxisme.
La identitat de principi entre els interessos del proletariat i les tasques del partit comunista no significa que el proletariat en el seu conjunt siga des d’avui conscient dels seus interessos, ni que el partit els formule correctament sota qualssevulla condicions. La necessitat mateixa del partit deriva precisament del fet que el proletariat no neix tenint ja la comprensió dels seus interessos històrics. La tasca del partit consisteix en ensenyar, en mostrar al proletariat el seu dret a la direcció sobre la base de l’experiència de les lluites. Tanmateix, la burocràcia stalinista considera que es pot exigir simplement i planerament al proletariat que se sotmeta davant de la força del passaport del partit, portant el segell de la Internacional Comunista. Tot front únic que no estiga situat per endavant sota la direcció del partit comunista, repeteix la Rote Fahne, està dirigit contra els interessos del proletariat. Qui no reconeix la direcció del partit comunista és, per això mateix, un “contrarevolucionari”. L’obrer està obligat a creure a l’organització comunista de paraula i per avançat. Partint de la identitat de principi de les tasques del partit i la classe, el funcionari s’arroga el dret de donar ordres a la classe. La tasca històrica que el partit encara ha d’exercir, la unificació sota la seua bandera de la indiscutible majoria dels obrers, el funcionari la transforma en un ultimàtum, en un revòlver recolzat contra el bescoll de la classe obrera. El pensament dialèctic és substituït per un pensament formalista, administratiu i burocràtic.
La tasca històrica que cal complir es considera com complida. La confiança que cal guanyar es considera com guanyada. És evident que és una solució fàcil. Però no fa avançar molt el problema. En política cal partir del que hi ha, i no del que es desitja que hi haja, ni del que hi haurà. Si es porta fins a les seues últimes conseqüències, la posició de la burocràcia stalinista és, en el fons, la negació del partit. En efecte, ¿a què es redueix tot el seu treball històric si el proletariat ha de reconèixer per avançat a la direcció de Thaelmann i Remmele?
El partit té el dret d’exigir a l’obrer que ve a unir-se a les files dels comunistes: has d’acceptar el nostre programa, els nostres estatuts i la direcció dels nostres organismes elegits. Però és absurd i criminal plantejar a priori aquesta exigència, o tan sols una part d’aquesta exigència, a les masses obreres o a les organitzacions obreres quan del que es tracta és d’accions comunes per a tasques de combat ben determinades. Açò significa minar les bases mateixes del partit, que no pot complir la seua funció sinó en el marc d’unes relacions correctes amb la classe. En compte de llençar un ultimàtum unilateral que irrita i ofèn els obrers, cal proposar un programa precís d’accions comunes: aquesta és la via més segura per a conquistar la direcció efectiva.
L’ultimatisme és un intent de violar la classe obrera quan no s’aconsegueix convèncer-la: si vosaltres, els obrers, no reconeixeu la direcció de Thaelmann, Remmele i Neumann, no vos permetrem fer el front únic. Un enemic pèrfid no hauria pogut imaginar-se una situació més desavantatjosa que aquesta en què es col·loquen els caps del partit comunista. Per aquest camí van cap a la seua perdició.
La direcció del Partit Comunista alemany l’únic que fa és reforçar el seu ultimatisme quan en les seues crides fa marxa enrere de manera purament casuística: “nosaltres no vos exigim acceptar per avançat les nostres concepcions comunistes.” Açò sona com una excusa per a una política que no en té cap. Quan el partit declara que s’ha negat a iniciar les negociacions, siguen quines siguen, amb altres organitzacions, però que permet als obrers socialdemòcrates trencar amb la seua organització i posar-se sota la direcció del partit comunista, sense anomenar-se a si mateixos comunistes, açò revela el més pur ultimatisme. El replegament en allò que fa a les “concepcions comunistes” és totalment ridícul: el fet de dir-se comunista no reté l’obrer que està disposat des d’avui a trencar amb el seu partit per a prendre part en la lluita sota la direcció comunista. L’obrer és aliè als subterfugis burocràtics i al joc de les etiquetes. Jutja la política i l’organització a fons. Continua en la socialdemocràcia en la mesura que no confia en la direcció comunista. Es pot dir sense por a equivocar-se que la majoria dels obrers socialdemòcrates estan encara avui en el seu partit, no perquè confien en la direcció reformista, sinó perquè encara no tenen confiança en la direcció comunista. Però volen lluitar des d’avui mateix contra el feixisme. Si hom els indica la pròxima etapa de la lluita comuna exigiran a la seua organització que s’embarque en aquesta via. Si noten una resistència per part de la seua organització poden arribar fins a trencar amb ella.
En compte d’ajudar els obrers socialdemòcrates a trobar el seu camí per mitjà de l’experiència, el comitè central del partit comunista ajuda els caps de la socialdemocràcia en contra dels obrers. Els Wels i els Hilferding dissimulen avui la seua repugnància a lluitar, el seu por a lluitar, la seua incapacitat per a lluitar, referint-se a la voluntat del partit comunista de no participar en una lluita comuna. El rebuig obstinat, estúpid i absurd de la política de front únic, per part del partit comunista s’ha convertit sota les condicions actuals en el recurs polític primordial de la socialdemocràcia. És precisament per açò que la socialdemocràcia, amb el parasitisme que la caracteritza, s’agafa així a la nostra crítica de la política ultimatista de Stalin i Thaelmann.
Els dirigents oficials de la Internacional Comunista fan avui llaunes, amb aire de descobriment, sobre l’elevació del nivell teòric del partit i sobre l’estudi de la “història del bolxevisme”. De fet, el “nivell” no fa una altra cosa que baixar, les lliçons del bolxevisme són oblidades, deformades, llençades per terra. De totes maneres, és força fàcil trobar en la història del partit rus al precursor de la política actual del Comitè Central del Partit alemany: és el difunt Bogdanov, fundador de l’ultimatisme (o otzovisme). Des de 1905, creia que era impossible per als bolxevics participar en el soviet de Petersburg si el soviet no reconeixia prèviament la direcció socialdemòcrata. Davall la influència de Bogdanov, el buró de Petersburg del comitè central dels bolxevics adoptà en 1905 la resolució següent: presentar al soviet de Petersburg una resolució exigint que reconegués la direcció del partit, i, en cas de negativa, abandonar el soviet. El jove advocat Krasikov, aleshores membre del comitè central dels bolxevics, presentà aqueix ultimàtum en la secció plenària del soviet. Els diputats obrers, entre els quals hi havia també bolxevics, es miraren amb sorpresa i passaren a l’ordre del dia. Ningú abandonà el soviet. Aviat tornà Lenin de l’estranger i féu una seriosa repassada als ultimatistes: no es pot, digué, obligar per mitjà d’ultimàtums les masses proletàries a saltar les etapes necessàries del seu propi desenvolupament polític.
Bogdanov, no obstant, no arribà a renunciar mai a la seua metodologia i creà a continuació una fracció “ultimatista”, o “otzovista”, nom que els fou atribuït perquè tenien la tendència a fer que els bolxevics abandonassen totes les organitzacions que es negaven a acceptar l’ultimàtum que els presentaven des de dalt: “accepteu per avançat la nostra direcció”. Els ultimatistes han intentat aplicar la seua política no sols en el soviet, sinó també en el terreny del parlamentarisme, en les organitzacions professionals i, en general, en totes les organitzacions legals o semilegals de la classe obrera.
La lluita de Lenin contra l’ultimatisme era una lluita per l’establiment d’unes relacions correctes entre el partit i la classe. En el vell partit bolxevic, els ultimatistes no assoliren exercir mai un paper ni tan sols de certa importància: de no haver estat així, la victòria del bolxevisme hauria estat impossible. El bolxevisme treia la seua força de la seua actitud atenta i plena de delicadesa respecte a la classe. Quan estigué en el poder, Lenin prosseguí la lluita contra l’ultimatisme, en particular i sobretot pel que fa als sindicats. “Si avui a Rússia”, escrivia després de dos anys i mig de victòries extraordinàries sobre la burgesia de Rússia i de l’Entente, “posàrem com a condició d’adhesió als sindicats ‘el reconeixement de la dictadura’, faríem una ximpleria, debilitaríem la nostra influència sobre les masses, ajudaríem els menxevics. En efecte, tota la tasca dels comunistes consisteix en saber convèncer els endarrerits, a saber treballar entre ells, i no a separar-se amb consignes ‘d’esquerra’ puerils.” Això és encara més imperatiu per als partits comunistes d’Occident, que sols representen una minoria de la classe obrera.
No obstant, la situació ha canviat radicalment en l’URSS en l’últim període. El partit comunista, armat del poder, desenvolupa ja un altre tipus de relacions entre l’avantguarda i la classe: en aquestes relacions entra un element de coerció. La lluita de Lenin contra el burocratisme del partit i els soviets implicava fonamentalment una lluita, no contra la mala organització de les oficines, la lentitud administrativa, la negligència, etc., sinó contra la subjecció de la classe a l’aparell, contra la transformació de la burocràcia del partit en una nova capa “dirigent”. El consell de Lenin abans de morir, crear una comissió de control proletària independent del comitè central i apartar Stalin i la seua fracció de l’aparell del partit, estava dirigit contra la degeneració burocràtica del partit. Per una sèrie de raons en què no podem entrar ací, el partit ha menyspreat aqueix consell. La degeneració burocràtica del partit ha estat empentada fins als seus últims extrems en aquests últims anys. L’aparell stalinista no fa més que manar. El llenguatge del comandament és el llenguatge de l’ultimatisme. Tot obrer ha de reconèixer per avançat que totes les decisions del comitè central, passades, presents i futures, són infal·libles. Les pretensions d’infal·libilitat són tant més difícils de digerir com més errònia es fa la política.
Després d’haver pres en les seues mans l’aparell de la Internacional Comunista, la fracció stalinista exporta de forma natural els seus mètodes a les seccions estrangeres, és a dir, als partits comunistes dels països capitalistes. La política de la direcció alemanya és el reflex de la política de la direcció moscovita. Thaelmann veu com mana la direcció stalinista, proclamant contrarevolucionaris tots aquells que no reconeixen la seua infal·libilitat. En què és pitjor Thaelmann que Stalin? Si la classe obrera no es posa humilment sota la seua direcció, és perquè la classe obrera és contrarevolucionària. Els que assenyalen Thaelmann el caràcter desastrós de l’ultimatisme són doblement contrarevolucionaris. Les obres completes de Lenin figuren entre les publicacions més contrarevolucionàries. No és en va que Stalin les ha censurades sense pietat, particularment en allò que concerneix les edicions en llengües estrangeres.
Si l’ultimatisme és nefast sota qualssevulla condicions, si en l’URSS significa el balafiament del capital moral del partit, està doblement injustificat en els partits occidentals, que estan encara acumulat el seu capital moral. En la Unió Soviètica, la revolució victoriosa ha creat almenys les condicions materials per a l’ultimatisme burocràtic en forma d’aparell de repressió. En els països capitalistes, incloent-hi Alemanya, l’ultimatisme es transforma en una caricatura impotent que és un obstacle en el camí del partit comunista vers el poder. L’ultimatisme de Thaelmann i Remmele és, primer que res, ridícul. I el ridícul mata, particularment quan es tracta del partit de la revolució.
Traslladem per un moment el problema a l’arena política d’Anglaterra, on el partit comunista (com a conseqüència dels errors funestos de la burocràcia stalinista) continua no representant encara més que a una ínfima part del proletariat. Si s’admet que tota forma de front únic, llevat que siga comunista, és “contrarevolucionària”, es fa evident que el proletariat britànic ha d’abandonar la lluita fins que el partit comunista estiga al seu capdavant. Però el partit comunista únicament pot posar-se al capdavant de la classe sobre la base de l’experiència revolucionària d’aquesta última. No obstant, l’experiència únicament pot adquirir un caràcter revolucionari si el partit arrossega a la lluita a milions d’obrers. I únicament és possible arrossegar a la lluita les masses no comunistes, i amb major raó si estan organitzades, sobre la base de la política de Front Únic. Caiem en un cercle viciós en què l’ultimatisme burocràtic no permet trobar la sortida. Però la dialèctica revolucionària ha indicat des de fa molt de temps la sortida, basant-se en una multitud d’exemples en els terrenys polítics més diversos: combinació de la lluita pel poder i la lluita per les reformes; independència completa del partit més unitat dels sindicats; crítica implacable del parlamentarisme des de l’alt de la tribuna parlamentària; lluita sense quarter contra el reformisme, però arribant amb els reformistes a acords pràctics per a tasques parcials.
En Anglaterra, donada la debilitat extraordinària del partit comunista, salta als ulls la inconsistència de l’ultimatisme. En Alemanya, el caràcter desastrós de l’ultimatisme es veu un poc ocultat pels efectius importants del partit i pel seu creixement. Però el partit alemany creix a causa de la pressió de les circumstàncies, i no gràcies a la política de la direcció; no gràcies a l’ultimatisme, sinó malgrat ell.
A més, el creixement numèric no és decisiu: les que són decisives són les relacions polítiques entre el partit i la classe. En aquest aspecte fonamental no millora la situació, perquè el partit alemany ha interposat entre ell i la classe el filferro espinós de l’ultimatisme.
4.- Els zig-zags stalinistes sobre el problema del front únic
L’antic socialdemòcrata Torchors (de Düsseldorf), que s’ha passat al Partit Comunista, diu en un informe oficial que pronuncià a mitjans de gener, a Frankfurt, en nom del partit: “Els caps socialdemòcrates estan ja prou desemmascarats, i maniobrar en aquest sentit proposant-los la unitat per dalt no és més que un balafiament d’energia.” Citem a partir del periòdic comunista de Frankfurt, que omple d’elogis aquest informe. “Els caps socialdemòcrates estan ja prou desemmascarats.” Prou per a l’orador, que s’ha passat de la socialdemocràcia al Partit Comunista (cosa que, amb seguretat, l’honra), però insuficientment per als milions d’obrers que voten a favor de la socialdemocràcia i toleren el seu capdavant la burocràcia reformista dels sindicats.
No obstant, és ociós referir-se a un informe aïllat. En l’última de les crides de Die Rote Fahne que ens ha arribat (del 28 de gener), es demostra novament que només és admissible crear el front únic contra els caps de la socialdemocràcia i sense comptar amb ells. Per què? Perquè “ningú que haja viscut i suportat les accions d’aquests “caps” durant els últims divuit anys els creurà”. Però, què farem, preguntem nosaltres, amb els que han arribat a la política fa menys de divuit anys i fins i tot fa menys de divuit mesos? Des del començament de la guerra han crescut noves generacions polítiques; han de fer per si mateixes l’experiència de la generació passada, tot i que siga només a una escala molt reduïda. “Es tracta precisament”, els assenyalava Lenin als ultraesquerrans, “de no creure que allò que ja ha estat superat per nosaltres, ha estat superat per la classe, ha estat superat per les masses”.
Però la vella generació socialdemòcrata, que ha fet l’experiència d’aquests divuit anys, no ha trencat en absolut amb els seus caps. Al contrari, és precisament en la socialdemocràcia on continuen molts dels vells, lligats al partit per fortes tradicions. És lamentable, evidentment, que les masses empren tant de temps a fer el seu aprenentatge. Però la culpa és en gran mesura dels “pedagogs” comunistes, que no han sabut desemmascarar de forma concreta la naturalesa criminal del reformisme. És necessari, almenys, beneficiar-se de la nova situació, quan l’atenció de les masses està concentrada al màxim sobre el perill mortal, per a sotmetre els reformistes a una nova prova que potser aquesta vegada siga decisiva.
Sense ocultar ni moderar en res la nostra opinió sobre els caps socialdemòcrates, podem i hem de dir-los als obrers socialdemòcrates: “Com, d’una banda, esteu d’acord en lluitar junt amb nosaltres, i per l’altra banda no voleu trencar encara amb els vostres caps, heus aquí el que vos proposem: obligueu-los a embarcar-se en una lluita comuna amb nosaltres per tals i tals tasques pràctiques, amb tals i tals mitjans; nosaltres, els comunistes, per la nostra part, estem disposats.” ¿Què pot haver-hi de més senzill, més clar i més convincent que això?
Precisament en aquest sentit escrivia jo (amb la intenció deliberada de provocar l’espant sincer o la indignació fingida dels imbècils i els xerradors) que, en la lluita contra el feixisme, estàvem disposats a arribar a acords pràctics i de combat amb el diable, amb la seua avia i fins i tot amb Noske i Zórgiebel.
El partit oficial viola ell mateix a cada pas la seua postura establida. En les crides a favor d’un “front únic roig” (amb si